El passat dimarts dia 12 de maig estigué amb nosaltres Alfons Cervera. Tot havia estat molt precipitat. Només 3 dies abans ens posarem en contacte amb ell. Quina desvergonya! Però és que, amb les presses que sempre vivim en aquesta escola, un missatge no havia arribat a port. El port era jo. ¿Com cridar a Alfons i proposar-li un despropòsit tan gran? En tot cas, estava quasi segura de què no podria ser, de què no llegiria el mail, de què el sms es perdria per la xarxa telefònica interestelar, que tindria mil ocupacions, però ... fent gal.la d'una generositat exquisita em va telefonar. "Cap problema. Estic segur que cap problema." I així va ser.
Alfons arribà molt cansat. Quasi no se li sentia la veu. Nervis -meus,clar-. Grans pauses. Silencis que omplien la sala. Els estudiants també en silenci. Quina sort! (De moment. Ja veurem com es porten - dubtava jo i segurament els meus companys a la sala). Uns quasi tombats, altres alerta. D'una manera màgica, Alfons va renàixer de les cendres del cansament.
Ens parlà sobre l'ofici d'escriure, sobre la "cuina" dels escriptors. Desféu molts mites que banalitzen l'art d'escriure sobre tot poesia i en general, qualsevol manifestació literària. Eixos tòpics que giravolten l'escriptura i segons els quals, com sabem escriure, com ens han ensenyat a les escoles els secrets de la lectoescriptura, (a nosaltres que ja hem crescut en les escoles on l'obligatòria s'acaba als 14 i fins i tot, als 16 anys), tothom pot fer poemes al marit, als néts, en les ocasions especials.Com si fos precís. Calia dignificar l'escriptura, ens recordava Alfons, però sobre tot, no és precís escriure. Sols és precís llegir, llegir molt. Aquest va ser el primer consell, d'un Alfons que no volia donar consells. I per què? Perquè ens ensenyen a viure, perquè ens ajuden a trobar respostes als grans problemes de la vida i la mort, de l'alegria i la pena. Com li havia passat a ell a l'enfrontar-se al procés de degeneració, de descomposició de sa mare, que relata en la seua darrera novel.la, Esas vidas. A l'abisme de la mort.
De nou, un consell. Més que un consell, una lliçò moral i quasi metafísica: la defensa d'una filosofia de vida vitalista -com la de Nietzsche-. La mort dona sentit a la vida. Ja ho havia dit Alejandra Pizarnik i Alfons ho recorda en la novel.la, li ho havia recordat a ell que la llegia d'amagat per les nits en la casa familiar. Ens ho recorda a nosaltres, lectors. La mort forma part de la vida en cada instant, perquè la vida és conflicte. Des de la dificultat, el patiment, la incertesa, el dolor i la ràbia desesperada -d'ell i de sa mare- que convivien arremolinats amb la tendresa, l'estima, la llàstima i el mutu descobriment, escriu Alfons. Com el propi Nietzsche, tampoc Alfons és pessimista. Potser sí ho fora Alejandra Pizarnik i per això optà pel suicidi. Amagar la cara fosca del viure, és indigne per a Alfons, és de dèbils de caràcter diria Nietzsche, d'esperits de ramat. I no cal ser un superheroi, sinó sols un ser humà amb clars i obscurs i mostrar amb la literatura aquesta que és la nostra condició. "No és important la història", s'esforçava per repetir Alfons als alumnes -en una segona part, en la que s'animaren a intervenir-, no importen en realitat els fets, els esdeveniments, el que val és la pròpia escriptura. Altre consell impagable. Fantàstiques històries, novel.les de merda - quasi literalment digué. Tampoc importa si l'escriptor beu, escriu a la mitjanit o es droga, el que importa és l'escriptura per si mateixa. Tampoc importava -recordareu- si Nietzsche estava boig, ni tan sols si fos o no nazi, per donar valor a la seua literatura, o al seu pensament. Valen per si mateixos. Ens ensenyen a ¿governar?¿fer més fàcil?¿gestionar? - ¡horrible paraula!. Ens ajuden a viure, que al cap i a la fi és el que tenim. La nostra vida i la dels que ens envolten, com en Esas vidas.
Alfons era quasi un desconegut per a mi, fins a Pasqua, on la casualitat i l'aborriment de les vespres a la Serrania va fer que assistirem a la presentació entranyable en un lloc màgic, d'aquesta novel.la. Sols l'havia vist alguna vegada, allà per la Universitat de València fa prous anys, quan encara existia el Servei d'Extensió Universitària i els meus amics i jo acudien per arreplegar els cartells de les exposicions de la Universitat, per apegar-los pel Campus i guanyar-se unes peles per a llibres i fotocòpies. Sabia que escrivia al diari Levante, que era periodista. Però en abril vaig descobrir a l'Alfons escriptor i sobre tot a l'escriptor-persona en la primera fila d'un banc que em recordava als de les esglèsies de la meua infantesa i que Ignacio, l'amic d'Alfons havia disposat per a l'acte, en la quadra reconvertida del tio Victorio. Una distància de 50 cms i ell mateix van fer la resta. Allí mateix, vaig intuir que seria perfecte en l'escola. I allí mateix, vaig parlar per primera vegada amb ell. Un regal que em donà la vida i que hem volgut compartir amb tot@s vosaltres: el verb d'Alfons, la seua força, les seues ganes de viure i superar-se, que són els consells -entre d'altres-, d'un Alfons que no volia donar consells.
Adéu!

Si esteu interessat en la vida i l'obra d'aquest fenomenal escriptor, podeu visitar el seu web http://www.uv.es/cerverab